Aquest proper diumenge dia 20 de gener hi ha programada una passejada pels edificis emblemàtics de la ciutat de Viladecans, on podrem descobrir una mica de la història d’aquests singulars edificis:
-El Museu de Viladecans, carrer de les Sitges, 1-3 (lloc de trobada).
-La Torre del Baró, edifici construït al segle XIV, amb fonaments del segle X.
-Can Modolell-Casa de la Vila, construït el 1892, té adossada una torre de guaita de mitjan segle XVI.
-La Torre-roja, construïda entre els segles XII-XIII, va ser la seu de la Quadra Burgesa, jurisdicció territorial i senyorial fins al primer terç del segle XIX
Tenim un event creat per a que us podeu apuntar. És uns sortida gratuïta organitzada pel Museu Història Viladecans.
Una mica d’història…
Viladecans és una vila mil·lenària on els seus elements patrimonials ens ajuden a elaborar un paisatge històric que ens permet descobrir des dels seus orígens fins a l’actualitat a través de vestigis materials en un marc que facilita la seva observació i anàlisi dins el nucli urbà.
Els orígens de la nostra ciutat: íbers i romans
Els jaciments més antics que tenim a Viladecans són d’època ibèrica. Aquests primers pobladors formaven part de la tribu dels laietans que ocupaven part del territori de l’actual comarca. Els assentaments eren petits poblats independents que es construien damunt de turons per tal d’aprofitar el domini visual de tota la vall baixa del Delta del Llobregat. Això era degut a que la seva economia no només es basava en l’agricultura i la ramaderia sinó també en el comerç i la mineria. Els jaciments més importants localitzats al nostre terme els identifiquem amb una cronologia entre el s.VI a.C. i el IV d.C. localitzats al Montbaig, també conegut com a Sant Ramón, a Can Tries i Torrent Fondo d’on s’ha pogut recuperar fragments de ceràmica ibèrica típica, a més d’àmfores, gerres i, en el jaciment de Can Tries, ceràmica de procedència romana ja que tingué continuïtat en època romana.
L’arribada dels romans cap al s.II a.C. suposa un canvi en la nostra història, però tenint en conte que aquests no importaren al nostre teritori el model de ciutat sinó de vil·la rural, el jaciment més important el trobem en relació a una petita unitat agrícola que conviu de manera pacífica amb el seu entorn ibèric. La fundació de la vil·la romana de Sales es produí a finals del s.II a.C. encara que patí diverses reformes en temps posteriors.
De la reforma del s.I d.C. s’ha pogut identificar, darrere de la zona que ocupa l’actual Ermita de Sales, la pars rústica, és a dir, la part dedicada a la transformació i emmagatzamatge dels productes agrícoles i on vivien els esclaus de la vil·la. En aquest sector del jaciment es va trobar la sala de premsat i els dipòsits per a la producció i l’emmagatzamatge del vi. Hem de recordar que la base de la subsistència d’aquestes vil·les a la zona Baixa del Baix Llobregat era la producció i el comerç del vi, aquest es realitzava a través d’una zona portuaria propera coneguda com el port de les Sorres situat entre els actuals municipis de Viladecans, Gavà i Castelldefels.
El final de l’apoca romana coincideix amb la crisis del vi laietà, el qual fou desbancat per vins procedents d’altres zones de l’imperi entre el s.II i el III d.C. Amb el devallament de l’activitat les estructures perimetrals es van anar reaprofinant fins a desaparèixer sota l’actual ermita i el cementiri municipal.
Viladecans és una vila mil·lenària on els seus elements patrimonials ens ajuden a elaborar un paisatge històric que ens permet descobrir des dels seus orígens fins a l’actualitat a través de vestigis materials en un marc que facilita la seva observació i anàlisi dins el nucli urbà.
Els orígens de la nostra ciutat: íbers i romans
Els jaciments més antics que tenim a Viladecans són d’època ibèrica. Aquests primers pobladors formaven part de la tribu dels laietans que ocupaven part del territori de l’actual comarca. Els assentaments eren petits poblats independents que es construien damunt de turons per tal d’aprofitar el domini visual de tota la vall baixa del Delta del Llobregat. Això era degut a que la seva economia no només es basava en l’agricultura i la ramaderia sinó també en el comerç i la mineria. Els jaciments més importants localitzats al nostre terme els identifiquem amb una cronologia entre el s.VI a.C. i el IV d.C. localitzats al Montbaig, també conegut com a Sant Ramón, a Can Tries i Torrent Fondo d’on s’ha pogut recuperar fragments de ceràmica ibèrica típica, a més d’àmfores, gerres i, en el jaciment de Can Tries, ceràmica de procedència romana ja que tingué continuïtat en època romana.
L’arribada dels romans cap al s.II a.C. suposa un canvi en la nostra història, però tenint en conte que aquests no importaren al nostre teritori el model de ciutat sinó de vil·la rural, el jaciment més important el trobem en relació a una petita unitat agrícola que conviu de manera pacífica amb el seu entorn ibèric. La fundació de la vil·la romana de Sales es produí a finals del s.II a.C. encara que patí diverses reformes en temps posteriors. De la reforma del s.I d.C. s’ha pogut identificar, darrere de la zona que ocupa l’actual Ermita de Sales, la pars rústica, és a dir, la part dedicada a la transformació i emmagatzamatge dels productes agrícoles i on vivien els esclaus de la vil·la. En aquest sector del jaciment es va trobar la sala de premsat i els dipòsits per a la producció i l’emmagatzamatge del vi. Hem de recordar que la base de la subsistència d’aquestes vil·les a la zona Baixa del Baix Llobregat era la producció i el comerç del vi, aquest es realitzava a través d’una zona portuaria propera coneguda com el port de les Sorres situat entre els actuals municipis de Viladecans, Gavà i Castelldefels.
El final de l’apoca romana coincideix amb la crisis del vi laietà, el qual fou desbancat per vins procedents d’altres zones de l’imperi entre el s.II i el III d.C. Amb el devallament de l’activitat les estructures perimetrals es van anar reaprofinant fins a desaparèixer sota l’actual ermita i el cementiri municipal.
L’Edat Mitjana: la Torre-Roja, la Torre del Baró i l’Ermita de Sales
Ja hem vist que els primers assentaments de la nostra ciutat pertanyen a l’antiguitat, malgrat això la gènesi del nucli urbà l’hem de situar a l’Edat Mitjana.
L’any 801 les tropes de Lluís el Piadós van prendre la ciutat de Barcelona que estava en mans musulmanes. A l’altra banda del Llobregat, però, s’hi van fer forts els musulmans, bastint nous castells i fortificant els antics, a fi de convertir-los en bases d’operacions per atacar la ciutat i el seu pla. La conquesta de la riba dreta del Llobregat per part dels comtes de Barcelona no tingué lloc fins a les darreries del s. IX o ja ben entrat el s. X. En aquest context és quan es construeixen les primeres petites fortificacions al nostre territori. De la mateixa manera és ara quan es degué bastir el castell de l’Eramprunyà, que passaria a ser un punt clau en la defensa de la frontera del Llobregat.
El castell de l’Eramprunyà fou el centre de la baronia del mateix nom que incloïa dins del seu terme entre altres parròquies la de Sant Climent, dins de la qual hi havia també Viladecans. Entre el moment de bastir-se el castell i el s.XIII la nostra població va passar a tenir terme propi i des de la seva creació va patir el domini de diferents senyors feudals així com diverses compra-vendes fins que finalment va passar a mans de la família Burguès que es el va comprar al 1265 i el posseir fins al 1534.
Un dels primers canvis històrics importants va tenir lloc a la mort del primer Burguès al s.XIII, ja que el territori es va dividir entre els seus fills; la primera part era pel seu fill que heretà el terme de Viladecans amb la seu central a l’actual Torre del Baró, el segon fill passà a ser propietari de l’anomenada Quadra Burguesa amb seu a la Torre-Roja i, finalment, el tercer fill exercí la jurisdicció al terme actual de Gavà. Com a resultat d’això entre el 1265 i el 1848 l’actual terme de Viladecans estava dividit en dos jurisdiccions diferents que pertenyen eclesiàsticament de Sant Climent.
La Torre-Roja
La Torre-Roja data del segle XII, encara que d’aquesta època és només la torre pròpiament dita. A finals del s. XIX s’hi van adosssar quatre ales al voltant d’un pati central porxat, des del qual surt l’escala que condueix a la planta noble. La torre, on hi ha situat el portal d’accés, és de planta quadrada i té quatre pisos. La torre fou construïda amb carreus de pedra vermella de Brugués, igual que el basament de les parets. La resta està arrebossat i estucat.
Les finestres i les reixes són de tradició gòtica, imitant les de la torre que sí que són d’aquesta època. L’edifici està cobert amb un terrat amb una barana formant merlets. Actualment l’edifici acull dependències municipals.
La Torre del Baró
La Torre del Baró s’ha pogut estudiar gràcies a l’excavació del jaciment, documentat en dotze fases, encara que com que no s’ha arribat al terreny verge, no es pot precisar si la primera fase documentada, a començaments del s. XI, correspon a l’ocupació més antiga del lloc. S’ha pogut constatar també que la gènesi del nucli urbà va tenir lloc al voltant d’aquesta torre que permetia la defensa de la població.
Durant l’últim terç del s. XIII es produí una ampliació de l’edifici format per quatre ales al voltant d’un pati central. Cap als anys 1350-1387 es van renovar totalment els murs i es va construir l’edifici gairebé de bell nou, adquirint l’aspecte actual. El resultat fou un edifici de planta trapezial amb una porta a migdia flanquejada per dues torres. Al centre, un pati rectangular delimitat per quatre ales no gaire simètriques, del qual sortia una escala cap a un pis superior, la planta noble. Entre els anys 1652 i 1660 (fase VII), es dugueren a terme nombroses ampliacions, fet que donà a l’edifici un aire de castell-palau característic de l’època, perdent així el seu caràcter defensiu. Les ales es van dividir en àmbits més reduïts. Així, les estances de la planta baixa es van dedicar a l’emmagatzematge i transformació de productes agrícoles, com ho demostren la premsa d’oli, el trull i els cups trobats a les ales septentrional i oriental.
A principis del s. XIX es tornà a construir un trull nou i es construiren tres sitges retallades en el terra destinades a emmagatzemar vi o most. A principis del s. XX , l’edifici es va compartimentar en habitatges fins arribar a albergar 10 famílies. L’any 1970 l’ajuntament de Viladecans comprà la Torre del Baró i la convertí en magatzem fins que s’iniciaren els treballs de restauració. Amb la darrera restauració, s’afegí un cos a l’edifici per a les circulacions verticals. La construcció es féu de forma clarament remarcable amb obra vista, per tal de no emmascarar la resta originària de la construcció.
Ermita de Sales
La primera vegada que surt el nom de Sales a la documentació, referent a l’Ermita de Sales, és en una permuta d’unes terres del lloc entre el comte de Barcelona, Borrell II i el monestir de Sant Cugat l’any 986. Cap a la segona meitat del segle XIII la capella passà a ser administrada per una comunitat de deodates. Les deodates eren dones procedents de la baixa noblesa dedicades al culte, les quals realitzaven els seus vots de pobresa, obediència i castedat, encara que aquests no eren perpetus.
Després de la curta ocupació de la comunitat de deodates a Santa Maria de Sales, es feu càrrec del lloc un ermità delegat pel rector de Sant Climent, ja que l’ermita depenia eclesiàsticament de Sant Climent, igual que Viladecans. L’any 1746 Sales passà a dependre de la parròquia de Sant Joan de Viladecans en el moment en què aquesta s’independitzà de Sant Climent de Llobregat. A partir d’aquí s’inicià un període de decadència i abandonament fins al punt d’abolir-se el càrrec d’ermità. Quan es construí al costat de l’ermita el cementiri municipal, 1848, el sepulturer passà a ocupar-se de Santa Maria de Sales, però l’estat de l’edifici era tal que l’any 1899 es tancà provisionalment l’ermita per manca de seguretat.
L’època moderna a Viladecans
La situació dels habitants de Viladecans durant els primers segles de l’època moderna no canvià gaire respecte a l’edat mitjana. Les condicions de vida continuaven essent tan dures com en el període anterior i la població continuava igualment sotmesa, pel vincle del vassallatge, al senyor de Viladecans.
Al llarg del s. XVIII la població de Viladecans passà de les 200 persones a gairebé 700. Per altra banda, les terres destinades al conreu augmentaren ininterrompudament, dedicant part de la muntanya al cultiu de la vinya. El paisatge agrari actual no tenia gairebé res a veure amb l’actual, ja que la major part de les terres dedicades a l’agricultura es destinaven bàsicament al conreu de cereals i a la vinya. A més a més, pel que fa a les terres de marina, aquestes eren encara, en la seva majoria, pantanoses i, per tant, no susceptibles de ser cultivades.
La major part de les terres estaven en mans d’uns pocs propietaris, la majoria dels quals no habitava a Viladecans, sinó a Barcelona o als pobles dels voltants. Aquestes terres eren cultivades pels habitants de Viladecans, que treballaven per contractes d’arrendament o bé com a simples jornalers amb salaris ínfims, fet que provocà, conjuntament amb unes dures condicions de treball, que la població de Viladecans visqués en una situació de pobresa.
A mitjans del s. XIX amb l’arribada de la fil.loxera i d’altres paràsits que atacaren els conreus de vinya de tota Catalunya, la superfície cultivada de vinya en el nostre municipi disminuí considerablement. Les terres de cereal també es veieren afectades per la crisi agrícola en què quedà inmersa la població, que pogué tirar endavant gràcies al canvi en la producció agrícola de Viladecans. Així, doncs, d’una agricultura essencialment de secà es passà a una agricultura de regadiu gràcies a la construcció de pous artesians i a canals de reg, per una banda, i a la dessecació de les terres del delta.
